L'EVA APRÈN A GAUDIR DE LES PETITES COSES

El dia de l'Eva va començar com qualsevol altre, es va llevar i va esmorzar, després va preparar la motxilla. Era un dijous, el seu dia preferit de la setmana, li tocava classe d'anglès i li encantava. Va emprendre el camí a l'escola ben d’hora, sempre era molt puntual i li agradava caminar pels carrers frescs del seu petit poble del Pirineu, sentir les olors dels boscos del voltant i el cant dels ocells.

El dia va anar passant i tot anava la mar de bé. L'Eva es quedava a menjar a l'escola com feien altres nens i nenes. Després d’acabar-se tot el dinar, les monitores del menjador escolar van deixar sortir als nens i nenes al pati. Van jugar a molts jocs fins que va ser l’hora de tornar a fer classe a les tres de la tarda. La mestra va cridar a l'Eva i als seus companys d’aula , hi havia una notícia important per comunicar: tancarien les escoles per culpa d’un virus molt contagiós i perillós, per tant, calia recollir tot el material i preparar la motxilla per marxar i no tornar a l’escola en setmanes, tots havien de confinar-se a les seves cases.

La gent havia sentit a parlar d’aquest virus, la majoria no estaven preocupats, però ella sí, es considerava una mica paranoica a vegades. Si feia temps que veia per la televisió que el virus havia fet tant mal en altres països, bé podria arribar al seu i fer mal també. En aquell moment se li van passar varies coses pel cap: la primera, destrucció i la segona, la fi del món. Estava realment espantada, però mentre ella es preocupava, altres nens i nenes celebraven que no hi hagués més escola. No comprenia com alguns dels seus companys estaven contents amb aquella situació, però va decidir ignorar els comentaris d’eufòria desitjant que aviat comprenguessin el que passava i va continuar desant tot el seu material. Aquella tarda la mestra va manar algunes activitats per fer a casa, perquè tots ja sabien hi passarien molts dies, així podrien entretenir-se i no desconnectar de tot allò que havien après en les darreres sessions.

Així va ser com el confinament va començar: els primers dies eren suportables, però la resta van resultar més difícils de passar. Per sort, l’Eva estava entretinguda a casa seva: allà hi tenia els seus llibres, les seves receptes de cuina, la música que escoltava i la seva estimada guitarra. Entre pàgines de llibres, ingredients de receptes i partitures de guitarra, l'Eva es preguntava sovint : “per a què ens serveix estar confinats?”. Ella mateixa va proposar-se respondre a aquesta pregunta algun dia.

Les setmanes anaven passant lentament i per més que la nena pogués estar ocupada dibuixant, jugant sola a la seva habitació o parlant amb les seves mestres i realitzant les tasques que li manaven, seguia sense tenir ni la més mínima idea de perquè s'havien de quedar a casa tots plegats sense poder sortir al carrer.

Per passar l’estona, durant aquells dies també va aprofitar per veure pel·lícules, la que més li va agradar va ser la d’un nen que duia un pijama de ratlles. Li va ensenyar que encara que vinguem de llocs diferents o tinguem diverses creences, hem de ser amics o si més no, cal que ens respectem. Va veure la maldat i la crueltat de l’ésser humà i va comprendre que call evitar-les i allunyar-se’n.

Una nit va somiar que tot havia acabat i que ja podien sortir al carrer però per llàstima només era un somni. Entre somnis i realitat, tot era com una muntanya russa! L’Eva alguns dies era la nena més feliç del món i d’altres la més trista. Quan es posava trista intentava recordar el poblet prop de la costa on sovint la seva família hi passa les vacances d’estiu, on ella corria per la sorra de la platja i es capbussava de cop al mar. El mar, com li agradava! Era la única cosa que trobava que li faltava al seu estimat poble del Pirineu. Resignada, va decidir que si no podia viure tot allò que li agradava, s’ho imaginaria: mirant per la finestra i tot imaginant-se el seu mar, una cosa li va cridar l’atenció, va veure com davant de la seva casa hi havia un arbre que abans estava sec i ara amb l’arribada de la primavera havia florit amb floretes blanques i roses. Sort que la natura no està confinada! – pensava.

Amb la visió de l’arbre florit, la nena es va inspirar i va decidir que pintaria un quadre, era una de les úniques coses que li quedaven per fer a casa. Havia exprimit els darrers cartutxos d’imaginació. Amb energia i decisió va començar a dibuixar l’esquema del quadre, tot ple de flors de diferents colors que representarien a totes les persones que hi ha al món, les va dibuixar separades, però, no fos cas que es contagiessin amb el virus!

L’endemà, en veure a les noticies que el confinament s’allargaria, va sentir-se desanimada de nou i va decidir que per a millorar el seu estat d’ànim escriuria el seu diari. Escriure li encantava. La seva mestra deia que se li donava bé, a més a més, la calmava, sentia que podia desfogar-se amb total llibertat: allà hi escriuria reflexions sobre els seus dies, les seves receptes, la seva música i també hi escriuria el procés d’elaboració del seu preciós quadre amb les floretes separades... De sobte, la resposta a la pregunta que s’havia fet durant tot aquest temps va arribar sola: “hem de quedar-nos a casa perquè és l’única manera de frenar el contagi del virus! Si no ens veiem, no pot passar de persona a persona” – va dir-se a ella mateixa. Un cop resolt l’enigma va sentir-se més tranquil·la.

“El confinament segur que serà una experiència per a tothom i tots n’aprendran alguna cosa” – pensava l’Eva. Ella tenia clar que quan tot tornés a la normalitat, gaudiria molt , molt més de les coses!, perquè mai sabem què pot passar. Un dia et pots trobar envoltat de la gent que estimes i a l’altre, ja no. Un dia pots sortir al carrer i després, ja no pots.

Quan pogués sortir, caminaria molt i sense rumb, observant els paisatges i tot el que havia deixat passar de llarg l'última vegada que va sortir al carrer. Es dedicaria a assaborir cada instant, descobriria coses noves que abans ni s'havia molestat a descobrir, aprendria tant com pogués de tot i abraçaria molt més! S’imaginava a ella mateixa de gran, contant aquesta experiència als seus fills i responent-los així quan aquests li preguntessin si havia servit d’alguna cosa passar per aquesta experiència:

- “Fills, tot això va servir per estimar-nos més i per aprendre a gaudir de les petites coses que la vida ens ofereix” .

JÚLIA MARTÍN

CONTaCTA'ns

arrow&v
  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter
​Més informació
930 116 322