SOLS EL VENT HA TRENCAT EL SILENCI

Barcelona, vint-i-vuit de març de dos mil quaranta.

Després de l'atac final, la pluja no va parar de caure quaranta dies i quaranta nits. La Terra, plena de bassals, era un llac immens on els coronats, satisfets i orgullosos, saltaven d'un bassal a l'altre contemplant la seva obra.

Tot havia començat a principis de segle, quan els humans van iniciar una lluita a mort contra els coronats. Prepotents, els humans estaven segurs del seu triomf, i exercien una refinada tirania contra tot ésser viu. Els coronats van voler enviar-los un avís, i així ho vam fer a les acaballes d'un hivern de fa vint anys. L'avís va ser inexorable i els humans van quedar molt tocats, però la seva prepotència va fer que oblidessin aviat la lliçó.

Han passat vint anys. Els coronats els han aprofitat per millorar les seves armes, mutació rere mutació. Els humans segueixen tiranitzant la vida sobre la Terra i abusant del poder què creuen posseir. Aquest abús ha fet l'atac final inevitable.

Els coronats havien comprès quin havia estat el seu error fa vint anys. La propagació, per via humida, havia estat poc eficaç i l'aïllament dels humans els va poder vèncer.

Les darreres mutacions els han permès fer-se encara més microscòpics i poder-se traslladar dins les partícules de l'aire i així endinsar-se als llocs més impenetrables. Les seves mesures nanomètriques han permès que es reprodueixin de forma exponencial. Sols els hi feia falta, trobar un mitjà per propagar-se amb tanta rapidesa que fes impossible tota reacció dels humans. La solució l'han trobat en una oportuna aliança amb els vents. Els fenòmens climatològics feia molts anys que es volien venjar dels humans. L'abús del seu poder els havia portat a tenir un comportament erràtic que ells mai havien volgut.

Als inicis de la primavera, una brisa molt freda està bufant arreu. De cop i volta, es torna en un vent huracanat que com un llampec recorre la Terra. Els ocells, empesos pel vent, han volat alt, més alt, com mai havien volat. Els coronats no han trigat a ocupar totes les partícules d'aire que el vent movia, i dins d'elles han envaït tots els éssers vius. Sobre la Terra, no ha quedat ningú més, que els coronats i els ocells que volant molt alt.

El rei coronat, dins el seu bassal de l'autopista, contempla, absort, l'obre dels seus súbdits. Arreu hi ha cotxes abandonats, amb les seves portes obertes i els seus ocupants morts pels seus voltants. Està content, però l'alegria no és completa, la falta de pluja l'angoixa. En acabar la pluja, un sol esclatant fa més de quaranta dies que està escalfant la Terra. El vent, esgotat des de la seva escomesa, ha desaparegut, i un cel blau, sense cap núvol, s'ha apoderat del cel. El bassal del rei és cada cop més sec i no en té cap pels voltants on pogué saltar. El sol ha anat consumint tots els cadàvers que hi ha sobre l'asfalt, l'absència de vent ha fet que, tot i ser pols, conservin les seves formes humanes. El silenci esgarrifador és tan sols trencat pels crits desesperats dels ocells, que privats de menjar, es devoren entra ells.

Les aigües del bassal del rei s'ondulen lleugerament. Surt de la seva abstracció. Si fa vent plourà, pensa.

Els crits dels ocells cessen de sobte. El sobtat rugit d'un vent sec, que no albira pluja, ha trencat el silenci. Els ocells no han pogut volar alt. El vent ha desfet les figures humanes escampant, en un instant, la pols dels cadàvers per tot arreu.

Els primers a morir, han estat els ocells ofegats per la pols. Els vint anys de lluites, havien fet que la pols verinosa, en què s'havien convertit els cossos humans, fos letal pels coronats.

Les onades del bassal del rei coronant s'han apaivagat fins a desaparèixer. Una inesperada pluja ha començat a caure. La pols, flotant sobre l'aigua, s'enfonsa i es dissol dins els bassals. La venjança ha arribat al seu final.

El vent ha trencat el silenci, però ara no hi ha qui el pugui escoltar.

JOSEP TERMES BOLART

CONTaCTA'ns

arrow&v
  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter
​Més informació
930 116 322