ON ÉS LA IAIA?

Mama! On vas?

Diu la Teresa, mentre agafa a la seva mare de bracet, per portar-la altra vegada cap a la sala d’estar.

Seu aquí i no te’n moguis, d’acord? Que jo he d’anar a fer el dinar.

La Teresa se’n torna atabalada cap a la cuina, i la seva mare, la Pepita, es queda asseguda al sofà.

L’Aina ha vist tota l’escena. Des que aquest virus de qui tothom parla els ha confinat a tots a casa, ha començat a descobrir coses noves de la seva família. Per exemple, s’adona que la seva àvia sembla més una nena que no pas ella; que la mare, ara que és a casa amb ells tot el dia, sembla més rabiüda i dóna encara més ordres a tothom; que el pare està sempre parlant per telèfon, fins i tot més que abans; i que en Jan no surt mai de la seva habitació, perquè diu que està socialitzant amb els seus amics a través de les xarxes socials, i sempre va vestit amb pijama, sense fer cas de les ordres a crits de la mare.

Hola!

Diu l’Aina a la seva àvia, mentre s’hi acosta i es queda asseguda al terra, al costat del sofà.

Hola, maca!

Diu l’àvia, amb cara de sorpresa.

L’Aina ja sap que la seva àvia té alzheimer, que és una malaltia que li impedeix recordar-la, i per això mateix, sap que no s’hi ha d’enfadar mai, i que li ha de repetir les coses moltes i moltes vegades, per tal que les pugui entendre i retenir una miqueta a la memòria.

Saps què, iaia? Sóc la teva néta. Em dic Aina.

Diu ella, mirant aquella persona gran, vestida amb bata de quadrets, un jersei de llana molt vell, mitjons de mitja i unes espardenyes d’estar per casa folrades de pell de xai.

Ai, tinc una néta? Mira que bé! Ets molt maca!

Li diu l’àvia, tot mirant-la amb una expressió més o menys buida.

Vols que pintem plegades?

Li pregunta l’Aina.

Com que no té cap resposta, ella s’aixeca del terra i ajuda a l’àvia a aixecar-se del sofà. Si que pesa! I que n’és, de lenta! Però amb paciència, totes dues arriben a la taula del menjador i s’hi asseuen. D’una revolada, l’Aina se’n va cap a la seva habitació i agafa quaderns de colors i molts rotuladors de tots colors, i els porta cap al menjador, d’on l’àvia no se n’ha mogut, però va mirant al voltant, com si no en conegués l’entorn, com si se li fés estranya la casa on havia viscut tota la vida, després de casar-se amb en Josep, l’avi que l’Aina mai va arribar a conèixer.

Té, iaia, pintarem aquestes flors, d’acord?

Ordena la nena, tot entregant-li un rotulador de color taronja a l’àvia, que aquesta agafa amb un somriure tímid. Se’l queda mirant-lo, sense saber què fer-ne.

Iaia, has de treure el tap i començar a pintar, d’acord?

Alliçona l’Aina, tota cofoia, perquè per primera vegada ja no és la nena petita a qui tothom dóna ordres, si no que és ella la que diu el que s’ha de fer. Comencen a pintar totes dues. L’Aina li va canviant els rotuladors a l’àvia, i li ensenya que no s’han de sobrepassar les línies. Al cap de mitja hora, tenen un quadre ben acolorit amb tons càlids, i l’Aina esgrimeix un gran somriure.

Has vist, iaia? Ens ha quedat molt bé!

Diu orgullosa a aquella dona que ha tornat a oblidar que la qui parla és la seva néta petita.

L’Aina es queda una bona estona mirant a l’àvia. Abans del confinament, no havia passat gaires estones amb ella. Quan arribava de les seves activitats extraescolars, l’àvia ja havia menjat i la mare l’havia ficada al llit, i els caps de setmana, l’Aina i els seus pares sempre s’escapaven a aquell poblet de la Cerdanya on hi tenien llogat un apartament, i deixaven que una dona grassoneta cuidés a la iaia.

Saps qui sóc, iaia?

Diu l’Aina, una mica avorrida.

Eh.... ara em sembla que no.

Respon l’àvia, dubtosa.

Sóc la teva néta, l’Aina.

Replica ella, una mica desanimada.

Cinc minuts i el dinar serà a taula!

Escolta l’Aina, des de la cuina. I recull els rotuladors i el paper de pintar, i els va a deixar a la seva habitació. Però quan torna al menjador, l’àvia ha desaparegut!

On és la iaia?

Diu ella, estranyada. Ni a la cuina, ni al bany, ni a la seva habitació. Desesperada, l’Aina obre la porta de casa per veure si ha pogut sortir al passadís, però l’àvia no tampoc hi és. Torna a la cuina, i els hi diu als pares que ha perdut a l’àvia. Tots tres, esverats, van cridant el seu nom.

Mama!

Pepita!

Iaia!

Sense veure-la enlloc.

És aquí!

Escolten tots tres.

És la veu d’en Jan, que emergeix d’aquella habitació plena de mitjons bruts, i amb un cartell fet a ma que posa “FORA!”. Quan hi entren, troben en Jan assegut al llit amb cara de murri, i a l’àvia al costat. La Pepita porta posats els auriculars del seu nét, i va cantant una cançó, totalment absorta a la seva realitat.

Paraules d’amor,

senzilles i tendres,

no en sabíem més,

....

Se la sap tota!

Diu en Jan en veu baixa, somrient, per no destorbar-la.

I la mare, el pare, l’Aina i en Jan contemplen, bocabadats, a aquella dona incapaç de recordar-los a ells, però que no s’oblida ni un acord de la seva cançó preferida.

Mama,

Diu l’Aina.

La iaia és guai.

ROSER ROVIRA RIERA

CONTaCTA'ns

arrow&v
  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter
​Més informació
930 116 322