LA IMPORTÀNCIA D'UNA BIBLIOTECA

M'agradaria explicar una història actual, una història sobre el que està succeïnt ara mateix, encara que m'encantaria haver començat amb el típic: “Hi havia una vegada...” Però la realitat és que la pandèmia del coronavirus està afectant a tothom ara mateix i el més possible és que passi a la història com una massacre de milions de persones, perquè sí, de moment només hi ha hagut uns quants milers de morts, però la gent segueix sortint al carrer tranquil·la i habitualment, sense cap mena de protecció, per sortir a passejar o a còrrer.

Fa dies que el govern va demanar que tothom es tanqués a casa voluntàriament i, encara que molta gent és capaç de romandre a casa pel bé dels demés, hi ha persones que són incapaces de seguir les instruccions que cada dia donen a la televisió per guanyar la guerra contra el virus. Pel que han dit, l'única manera d'exterminar-lo és quedar-se a casa per evitar que es segueixi propagant.

És realment indignant veure que les persones que poden tancar-se a casa i sortir només per passejar el gos, comprar quan sigui necessari i anar a treballar si no poden fer teletreball, surten al carrer per qualsevol cosa i no paren de posar excuses per sortir i actuar com si estiguèssim vivint en una pel·lícula que tracta d'un apocalipsis de zombis. La gent està buidant els supermercats, colapsant els seus telèfons perquè els hi portin els productes a casa, anant a urgències a exigir la prova del coronavirus, visitant la farmàcia de forma massiva, etc.

És impresionant el que arriba a fer la por, crea el caos i el desordre en menys del que trigues en dir “pandèmia”, perquè els éssers humans ens guiem per coses molt bàsiques i una d'elles, la por, és un arma de doble fil, que fa i desfà al seu gust, que en un moment et pot ser útil per no cometre una bestiesa i que a la vegada et pot fer perdre el control de tal manera que creus que la millor idea quan has d'estar confinat/da a casa és acabar amb les existències de paper de vàter del Mercadona. El món s'acaba, pots morir per culpa d'un virus, però el paper de vàter et salvarà la vida, seguríssim. Obviament això no és així, però és un producte que ocupa molt d'espai i quan veus que es buida l'estanteria on està col·locat, creus que ja no en queda i, per tant, sents la necessitat de comprar-ne per no quedar-te sense. Això, encara que pot semblar una tonteria, fa que la gent es torni boja en un tres i no res.

Jo observo i escolto totes aquestes coses asseguda a prop de la porta del Mercadona, esperant que la gent surti i em doni un parell de monedes per poder menjar alguna cosa.

Pot semblar que només estic allà demanant, però sempre he estat curiosa i m'encanta aprofitar per escoltar a les persones que passen pel meu costat i aquelles que es paren a prop meu per xerrar amb algú que s'han trobat. Potser si algú llegeix això pensarà que sóc una maníaca sense sostre que espia a la gent que va al supermercat per després seguir-la i matar-la, però no, res més lluny de la realitat, simplement, quan no tens res més a fer que passar-te el dia asseguda esperant que la gent sigui mínimament empàtica i et doni una mica de caritat, és preferible escoltar les converses alienes.

Ara mateix em trobo a un d'aquests llocs que han habilitat per a les persones que, igual que jo, no tenen cap sostre sota el qual confinar-se i, tot i que quan vaig arribar pensava que seria una porqueria, la veritat és que no està malament muntat del tot, el que passa és que es nota que no hi ha una gran financiació per ajudar a tots els voluntaris que estan a la Creu Roja i fer-los la tasca més fàcil. Aquests, tot i així, fan el que poden per fer-nos somriure i intentar que estiguem a gust i ben atesos, dintre del possible.

De fet, gràcies a aquestes persones he aconseguit que la meva veu sigui escoltada, o bé, això és el que em diuen els voluntaris que passarà quan tothom llegeixi aquest relat.

A l'edifici on jo he anat a parar, que no és molt gran, hi ha una petita biblioteca plena de llibres clàssics i alguns nous que, precisament, van ser portats pels voluntaris, que a mi m'està salvant la vida aquests dies, encara que només en porto quatre aquí.

Des que vaig creuar la porta, quasi tot el temps excepte l'utilitzat pels àpats, me l'he passat aquí ficada, intentant llegir llibres com: Don Quijote de la Mancha i La Celestina. He nomenat aquests coneguts títols perquè he dit que he intentat llegir-me'ls, no que ho hagi aconseguit, he arribat a les cent pàgines de pràcticament cadascun d'ells, però he estat incapaç de continuar llegint més enllà.

Una de les voluntàries m'ha trobat llegint a les dues de la matinada a la biblioteca i, quan jo ja estava esperant la bronca, ella se m'ha acostat i m'ha preguntat què llegia, jo li he dit que intentava llegir Tirant lo blanc, però que portava trenta pàgines i ja el volia deixar. La noia, s'ha posat a riure i m'ha dit, literalment: “uf, jo el vaig haver de llegir a primer de batx i casi hi vomito a sobre amb les escenes amoroses, són massa tèrboles”. Sincerament, quan m'ha dit això no he pogut evitar riure i hem acabat les dues ofegades amb rialles a la biblioteca de la Creu Roja a les tantes de la matinada. Quan ens hem recuperat, ella s'ha aixecat i s'ha acostat a les estanteries a vessar de llibres, després ha agafat un i me l'ha donat. Li he preguntat de què tractava el llibre i ella m'ha contestat que d'una jove que viu algunes aventuretes, que està basat en l'insti al que ella va anar i que li va agradar molt quan el va llegir.

Tot i que ha estat una trobada breu i que quan ha marxat m'ha fet anar a dormir, ha estat una meravellosa experiència.

M'he acabat el llibre en menys d'un dia i m'ha encantat, a més a més, la voluntària, que he descobert que es diu Olimpia, m'ha vingut a buscar a la biblioteca per saber si m'estava agradant i, quan li he dit que m'havia meravellat, m'ha deixat el que ella llegeix a les nits quan li toca fer guàrdia i dormir aquí.

El llibre que m'ha donat aquesta vegada té com a títol Joc de trons (Cançó de gel i foc) i no té res a veure amb el primer que em va donar, començant pel fet que aquest té unes cinc centes pàgines més, com a mínim, però també perquè la trama en sí no se sembla gens ni mica a l'estil de la trama de La noia del descapoble, el que em va deixar a la biblioteca.

El llibre és fantàstic, meravellós, brutal, impresionant, una obra d'art i mil coses més que no sé com expressar. L'Olimpia m'ha dit que m'havia portat la següent part de la història i m'ha arrencat un somriure d'orella a orella.

Després de que em doni el llibre em diu que avui torna a tenir guàrdia a la nit i que podem quedar a la biblio i xerrar una estoneta a les onze, quan tothom dorm.

Una hora abans de la mitjanit, com un rellotge, ens trobem les dues al meu refugi durant aquesta quarentena tan inesperada i estranya.

Comencem primer parlant de Joc de trons i després passem a altres temes diversos, des de el que ens agrada a cadascuna fins al significat del seu nom, ja que aquest no és gaire comú. Ella em diu que és per la famosa dramaturga, filòsofa i escriptora, entre d'altres llibres, de La Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana. Jo quedo totalment impresionada quan sento aquesta resposta, ja que mai hagués pensat que per això, però ella em diu que no és res nou, la majoria de la gent no es posa a pensar què signifiquen els noms aliens, però que tot té un significat i que és molt bonic saber quin és el del teu nom. Sincerament, jo no sé què vol dir el meu, potser significa alguna cosa, però bé, mai ho descobriràs, perquè un voluntari que també està de guàrdia ens agafa a la una de la matinada a la biblioteca, així que de seguida hem de marxar les dues.

Segons la Olimpia, ja que m'agrada tant llegir, podria provar d'escriure alguna cosa, així que he començat a escriure aquest petit relat i el presentaré a un concurs literari online, perquè la Olimpia diu que és bo i que podria guanyar. A més a més, no ha estat només ella qui ha elogiat la meva curta història, sinó que tots els voluntaris l'han llegit i han quedat bocabadats amb el fet que escrigui més o menys bé si, en comptes d'anar a la universitat, estic asseguda al costat d'un supermercat esperant una mica d'almoina per poder menjar.

Quan em poso a pensar en què passaria si guanyés aquest petit concurs només penso en seguir escrivint i intentar dedicar-m'hi, però guanyi o no, ja he tingut la meva victòria, perquè la meva amiga Olimpia m'ha ofert un petit treball a la Creu Roja.

MARTINA COSATERLLI ANTON

CONTaCTA'ns

arrow&v
  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter
​Més informació
930 116 322