FORTALESA

Acabo d’arribar de Lisboa. Quan vaig marxar encara no hi havia símptomes de tot el que ha vingut. Però estant allà vaig passar de poder-ho visitar tot a trobar tancats tots els llocs possibles a visitar. D’un dia per l’altre els carrers es van quedar buits, tothom intentava tornar a casa. I encara més, la companyia em va anul.lar el vol de tornada i feina vaig tenir a canviar de vol. A l’avió no hi havia cap fila de seients amb dues persones juntes. No ho havia vist mai. Vaig tenir una sensació d’estranyesa. En tornar a casa tot havia canviat. De gairebé cap mort varen passar a comunicar que el nombre de víctimes mortals anava en augment cada dia. Tenia la nevera buida i calia anar a comprar. La veïna del meu replà em va dir que no trobaria guants ni mascaretes però que me’n donava un joc perquè pogués anar a comprar el més bàsic per poder sobreviure uns dies.

Efectivament, en anar a un supermercat ja no vaig trobar guants de làtex enlloc i mascaretes, tampoc. Abans d’entrar vaig haver de fer cua amb una separació de més d’un metre. En entrar, neteja de mans amb un líquid. Pels passadissos no se sentia ni una veu. Tothom vigilant de no acostar-se gaire en agafar els productes. Mirada als ulls de preocupació. Silenci curós. El prestatge dels rotllos de cuina totalment buit. De lleixiu tampoc n’hi havia gens ni mica. De paper de WC sí que en vaig trobar. De la resta de productes vaig trobar de tot. En tornar a entrar a l’edifici vaig veure un cartell enganxat a la porta de l’ascensor. Un veí del tercer pis s’oferia a tothom per si calia anar a la farmàcia a comprar algun medicament. Vaig pensar que alguns veïns potser ho agrairien perquè eren d’edat avançada. Havia deixat escrit el seu telèfon per evitar contactes i proximitat. De sobte vaig recordar que en alguns pisos hi havia infants i joves que podrien aprofitar per jugar a casa seva o amb els seus pares. Vaig obrir l’armari de les joguines i vaig arreplegar tots de jocs, puzzles, cartes, llibres infantils i juvenils. Els vaig baixar a l’entrada dels pisos amb un rètol perquè els agafés qui en volgués. Aquella mateixa tarda, des del cel obert vaig observar com uns germans jugaven a cartes al pati interior de la planta baixa. Casualitat? I ahir al vespre, a les 8, tothom obria els balcons per aplaudir al món sanitari, tota aquesta gent, carregada de valors, que donen tot el que poden per lluitar contra aquest enemic invisible que cada dia que passa fa més por. Una nena del segon pis, des del seu balcó va tocar “el cant dels ocells” de Pau Casals, enmig d’un silenci que feia posar la pell de gallina. I avui al migdia s’ha començat a sentir que tocaven tots els timbres de les vivendes. Som cinc pisos amb quatre vivendes a cada pis.

I a més, el principal, amb dues vivendes. Tothom ha començat a sortir a l’escala, a distància prudencial. La veïna del cinquè tercera ens ha convidat a tots a pastís d’aniversari. Ha dit que avui feia cinquanta anys que s’havien casat. Deixarà porcions de pastís per a tots els veïn davant de la seva porta. L’ha fet ella. Tothom els ha felicitat amb crits d’ alegria i amb forts aplaudiments. És la primera vegada, en tots els anys que porto en aquest bloc de pisos, que veig compartir tothom, en aquest cas, pastís de xocolata. Quina passada. Jo ja estic jubilada i mai m’he casat ni he tingut parella, però no he pogut evitar la caiguda per les meves galtes d’unes llàgrimes d’emoció.

Aquesta nit m’he adormit pensant en la festa dels cinquanta anys. Què bonic. Però poques hores després m’ha despertat el so estrident d’una ambulància que sortia de davant dels nostres pisos a tota marxa. Pel matí he preguntat a alguns veïns si sabien d’algú que se l’haguessin emportat en ambulància. Ningú m’ha sabut donar notícies relacionades amb aquest fet. A mig matí la meva veïna del tercer segona ha trucat. M’ha demanat si em semblaria bé portar a passejar la seva gossa. Fa una setmana que no surt, com jo, però jo no m’atreveixo -m’ha dit- perquè camino amb dificultat i tinc molta por. Cap problema, li he contestat. M’arreglo i en cinc minuts ja vinc a buscar-lo. És una gossa que sempre em llepa quan la veig. Sé que m’estima. Avui li podré tornar el favor. M’he posat els guants de làtex i la mascareta i al carrer falta gent. M’ha anat bé perquè el metge, quan em van operar del genoll, em va dir que cada dir hauria de caminar mitja hora. Avui ho he pogut fer. He aprofitat per comprar el diari que podré compartir amb la veïna. Sé que a ella li agrada molt llegir-lo. El quiosquer, un home de poques paraules, m’ha dirigit un somriure com mai no em feia.

En tornar amb la gossa, m’he trobat una nota a la porta d’entrada, que feia saber a tots que la nostra veïna del quart primera, la senyora Castellet, de 89 anys, s’ha mort. He trucat a la seva porta. El seu fill, el senyor Eduard, m’ha explicat que estava molt delicada però que el virus l’ha rematat. Se’l nota molt afectat. Diu que no podrà fer cap funeral ni acomiadar-la com seria el més normal. De moment està en un dipòsit de cadàvers. Quan puguin serà incinerada, com ella volia, i li faran arribar les cendres en uns deu dies aproximadament. Ell s’ha quedat sense abraçades, sense petons,...sense paraules. I molta tristesa. També m’ha explicat, com era el desig de la seva mare, que deixarà a l’entrada dels pisos dues maletes amb més dos-cents llibres, Tot un detall. Cada veí pot agafar els llibres que vulgui. A la seva mare li havia passat pel cap vendre’ls. Volia regalar-los. I, abans de morir, quan la gran majoria de la gent està confinada, ha trobat la gran ocasió. Se’ls havia llegit tots i alguns, fins i tot, se’ls havia rellegit. Deia que dels llibres sempre se n’aprèn.

Com que hi havia bastants veïns reunits pel tema dels llibres la senyora del primer tercera ha aprofitat per fer una pregunta-queixa: Qui fa anar la màquina de cosir fins a la matinada, aquests dies? Ella ja sabia qui era però volia deixar-la al descobert. La senyora Joana, del principal segona ha contestat ràpidament, és que estic cosint mascaretes pel personal de la Residència Arnau del nostre barri fins que els hi arribin les oficials. Pels matins no cuso perquè la Marta, del segon primera, està dormint després de treballar tota la nit a Urgències. No hi ha hagut contrarèplica.

Aquesta tarda, com que ja fa dos dies que observo la mateixa escena - a una senyora que arriba en cotxe davant dels pisos, baixa i saluda amb les mans mirant cap amunt, i es queda dreta així una bona estona- he baixat per veure-ho de més aprop. Ho he entès de seguida. Al segon segona, darrere els vidres de la finestra, un senyor enganxat als vidres també mira, cap avall i saluda.

Al vespre, els que vivim en aquesta fortalesa, hem trobat una altra novetat: una nota que deia que en Josep, el del quart segona, que és forner, portarà tot el pa que la gent d’aquesta escala vulgui. Només cal apuntar-se a la llista. I així, diu ell, s’estalviaran desplaçaments. M’he apuntat a la llista.

A la nit tot l’edifici dormia menys la senyora Joana que cosia mascaretes, i jo que no podia aclucar l’ull pensant en com aquest coronavirus s’ha convertit en una gran barrera que separa éssers estimats, però a la vegada també obre escletxes d’esperança per les mostres de solidaritat que desperta.

MIQUEL MONTORIOL I SERRACANTA

ASSOCIACIÓ LLIBRE SOLIDARI

Registre Generalitat 46697

  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter