EL PIS DE DALT

L’home confinat es treu el termòmetre de sota l’aixella. A la pantalleta digital apareix per tercer cop en cinc hores un trenta–sis que li donarà treva només momentàniament, ja que cal dir que el nostre home és hipocondríac fins al moll dels ossos i per tant, la seva imaginació- d’ençà que es decretaren les mesures excepcionals per fer front a la pandèmia- no deixa mai d’alimentar-li l’angúnia. Mentre intenta exorcitzar la pluja d’escenes truculentes que li amara el pensament endreça el termòmetre dins la funda de plàstic per després tornar a refugiar-se en l’escalfor d’una tassa de te. Assegut a la butaca, glopet a glopet deixa que la seva mirada fugi més enllà del vidre de la finestra del seu estudi per sobrevolar la plaça deserta, els seus bancs buits o l’estatisme d’uns gronxadors clavats enmig d’un sorral per on només gosen passejar un parell de coloms capficats en empassar-se amb golafreria les molles perdudes del berenar d’uns nens absents ja fa massa dies.

Té el mòbil apagat perquè sap que ni ha de trucar a ningú ni ningú sentirà la necessitat de trucar-lo. A més a més, ja n’està tip que les xarxes li inflin el cap amb vaticinis apocalíptics i xifres de morts o afectats sense nom ni rostre. Viu sol des que va morir la seva mare, reclòs dins d’aquest pis, gaudint només de la companyia dels únics amics que mai li han donat l’esquena: el seu piano de mitja cua i una col·lecció de llibres que ja sobrepassa el miler de volums. Presumeix de dur una vida gairebé ascètica llaurada gràcies a l’art de saber prescindir d’allò que no és fonamental, inclosa la gent que res de bo li aporta, malauradament gairebé tota la que ha aconseguit conèixer en quaranta i escaig anys d’existència. De dilluns a divendres surt a quarts de vuit per acudir a peu a la feina, obligar-se a dir bon dia a dos companys amb qui manté només el contacte estrictament necessari, seure vuit hores rere el taulell de l’empresa de paqueteria i transport urgent i no regalar ni un minut al rellotge quan toquen les tres en punt, moment en que empès com per un ressort invisible instal·lat al cul de la seva cadira surt d’una revolada de l’oficina per tornar a casa a submergir-se en l’última novel·la descoberta al Mercat de Sant Antoni o bé en l’execució d’alguna peça de Bach, el seu compositor de capçalera. Molts dies no dinaria si no fos pel rau-rau de l’estómac, que amb prudència l’avisa enmig d’un paràgraf o d’un fraseig de que no només d’art viu l’home. Llavors es dirigeix al frigorífic i amb qualsevol cosa mata la gana per tornar el més aviat possible a les peripècies d’un protagonista que sovint se li assembla massa o bé a aquell compàs on els dits sempre tossudament erren. Dissabtes i diumenges aboleix tot horari i els fulls i partitures es multipliquen fins que el cos li demana clemència, moment en què s’obliga a desempallegar-se de la bata i el pijama per vestir-se amb la primera peça que li cau de l’armari i sortir al carrer a deambular sense destí ni cap altre objectiu tret del de moure les cames com un autòmat per no acabar amb l’esquelet fet un nyap.

Ara, gràcies a l’atac d’un virus amb nom de robot de pel·lícula de sèrie B, tots els ritus quotidians han saltat pels aires, però ell ni es lamenta ni s’exaspera, doncs duu amb un secretisme gairebé hermètic la creença de que són justament el rellotge, el carrer i l’oficina els qui dicten el seu vertader decret de confinament diari. Aquí, entre aquestes parets guarda gairebé un miler de finestres de paper per on poder fugir d’aquest confinament que el mata, que no és altre que el de la reiteració d’uns dies que es fotocopien amb una exactitud exasperant.

Mentre admira el sigil amb el que un gat s’apropa als dos coloms torna a escoltar crits provinents del pis de dalt. La veu masculina sembla reclamar respecte amb uns brams que no aconsegueixen ofegar els plors d’ella, els de la veïna que cada matí dins l’ascensor li xiuxiueja un bon dia amb el cap cot mentre fa dringar el seu manoll de claus entre els dits només per esquerdar un silenci que la incomoda.

De sobte, la galleda del senyor Ramon- el veí de dalt obsessionat amb l’auto abastiment i l’autarquia com a formes d’atemptar contra el sistema- lligada a una corda controlada per una politja enganxada a la barana del terrat envaeix el seu camp visual fins aturar-se al bell mig del rectangle de vidre. “Té, aquí et deixo dues carxofes, uns quants naps i un enciam. Són de l’hort que conreo aquí al terrat comunitari. Tot recent collit i estrictament ecològic, com Déu mana. Bon profit, veí sorrut” resa el paperet dipositat damunt les verdures.

L’home confinat somriu amb un rictus que vol transmetre tendresa, obre la finestra i recull l’ofrena. Abans que la galleda desaparegui, però, s’atreveix a dirigir-se per primer cop al Senyor Ramon traient mig cap per la finestra tot alçant la veu per demanant-li que esperi un minut abans de tornar a accionar la politja. Corre cap a la prestatgeria “D” i sense pensar-s’ho dos cops ( mai s’havia desprès d’un llibre) del raconet “Defoe” agafa un exemplar de Robinson, torna a abocar-se a la finestra i el diposita dins la galleda, no sense abans entonar un “gràcies” que li sembla desconcertant, justament per ser-ne ell l’emissor.

Aquell acte de generositat es converteix en la mà que obre la caixa de Pandora. Sap que ara no podrà aturar-se fins culminar el pla que, com un virus sense vacuna, ha conquerit fins l’últim racó de la seva voluntat. Sense vacil·lacions va introduint dins d’una bossa de viatge un a un els llibres que pensa deixar damunt l’estoreta de benvinguda de tots i cadascun dels seus veïns d’escala: ”Madame Bovary” per a la seva trista companya d’ascensor, “Pel cantó de Swan” per al veí del 4rt 2a, addicte tant a les magdalenes com a la melangia, “Justine o les dissorts de la virtut” per a la vídua jove del principal, la que fa cara de restrenyiment crònic, “La conxorxa dels ximples” per a l’adolescent del 1er 1a, “ A la carretera “ per al pare de família del 3er 2ª , a qui sempre enxampa renegant quan veu com la Harley es fon amb la pols del pàrquing. I més i més veïns, i més i més finestretes de paper per on tots ells podran- si gosen- fugir d’un confinament molt més vell i letal que el que ara envaeix les portades dels diaris, un confinament que no fa altra cosa que transmutar les parets de casa en miralls que retornen respostes a preguntes tan incòmodes com difícils de pair.

Acabada la feina puja precipitadament les escales. Té por de ser descobert i moltes ganes de tancar la porta de casa per córrer cap al piano. Al faristol l’espera obert l’estudi op.10, nº12 de Frédéric Chopin, conegut també com “El Revolucionari”. Respira abans d’aixecar els braços per després deixar caure les mans amb delicadesa damunt les tecles, amb una calma d’aquelles que anuncien tempestes. El furiós torrent de progressions descendents no es fa esperar. Tanca els ulls i espera que la ràbia de les notes inundi el menjador, s’escoli per sota la porta del pis i ragi escales avall enduent-se per davant els virus dels quals ningú en parla, els quotidians, aquells que s’encomanen amb mascareta o sense.

Al pis de dalt regna el silenci.

ERNEST REDÓ I QUEROL

ASSOCIACIÓ LLIBRE SOLIDARI

Registre Generalitat 46697

  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter