ÀNGELS DE MONTSERRAT

Avui sembla que no plourà. Crec que els núvols passaran ràpids perquè fa vent i no es quedaran plantats aquí dalt preparats per fer caure tota la seva embranzida i produint aquell soroll tant desagradable petant contra la teulada d’uralita. Ja podria haver-hi una teulada de més densa i així estalviar-se de destorbar les meves becaines davant la tele. Tot i així, les gotes del cel son més sanadores que no pas l’aigua de l’aixeta pels meus jacints i la meva farigola; fins i tot supera al reg automàtic instal·lat pel cirerer que corona el pati.
 

Tot indica que fa temps que no venen els nebots del veí. Son uns trapelles que no s’estan de res. Arriben i se sent des de ben lluny com criden: “avi, avi, què ens has preparat avui per berenar? Digues que hi ha xocolata amb melindros, si us plau”. Penso que aquell home deu tenir el rebost ple de llaminadures per calmar les ànsies d’aquells dròpols, perquè fins que no aconsegueixen que salti del sofà per preparar-los tot allò que se’ls acudeix no frenen la maquinària.
 

Sovint vinc a veure si els coloms que aterren al balcó de darrera de casa s’han menjat el pa dur que els hi deixo. És com un intercanvi benintencionat, jo els hi proporciono menjar i hospitalitat i elles em fan una visita i em fan el seu peculiar cant neguitós i de vegades massa frissant que m’entreté i em fa riure. No cal que lluitin tant per menjar-s’ho tot, haurien de saber que sempre en tinc més i que, en cas de faltar-ne, de nou ompliria el terra amb més bocins de pa fins que quedessin fartes, però elles s’encabassen en fer guirigall i al final sempre hi ha alguna que queda òrfena de teca i no olora cap trosset d’allò que sembla un àpat digne de reis, mentre que per mi només son les sobres que no puc mossegar amb els pocs queixals que m’ha deixat la meva diabetis accelerada. Abans de ficar-me cap a dins del menjador, sempre dono una ullada a les muntanyes de Montserrat. Aquest és l’únic nom de dona que recordo amb amor i tendresa. M’agradaria poder-la acaronar, sentir el seu xiuxiueig, abraçar els seus camins, beure dels seus rius i besar la verge que hi viu al cap damunt. Tant a prop i tant lluny a la vegada. Potser algun dia podria arribar-hi amb la meva imaginació, però per això faria falta tenir-ne més de la que tinc. Aleshores és millor creure que algun dia hi vaig ser, que a la meva joventut vaig quedar fart de pujar i baixar per aquells indrets inhòspits que hi ha al seu voltant. Que segurament fa cosa de mesos li explicava a la meva veïna com em preparava la carmanyola amb tota mena d’aliments ben energètics per tal d’assolir aquell cim i tocar la glòria un cop arribés amb la suor de la meva front i saludés el monestir com si ell em pogués respondre i felicitar per la fita.
 

Parlant de menjar, crec que ja toca omplir-se la panxa una mica. No sé ben bé quin serà el menú d’avui. Estic molt dubtós perquè sincerament no recordo clarament què vaig menjar-ne ahir. De fet no recordo ni tant sols si vaig menjar-ne alguna cosa. Intueixo que segurament sí, perquè sinó potser ja m’hagués cruspit un colom en veure’l aparèixer abans al balcó, o fins i tot m’hagués tirat a sobre del pa tot i que em fos difícil d’empassar.
 

Ara piquen a la porta. Em quedo rumiant una estona, no sé si obrir o no. I si en realitat han picat a la porta del davant? I si és una juguesca del meu audiòfon que torna a xiular quan no toca? I si és fins i tot la meva imaginació que ja somia que algú vulgui veure a aquest vell sense cabells i sense records? I si fos el cas que realment algú a l’altra costat de la porta espera que l’obri i no li estic fent cas perquè tots aquests pensaments m’aturen?
 

Finalment m’engresco a obrir, i davant meu es dibuixa un jove alt, vestit amb una mena de bata de metge i una mascareta pròpia d’una sala d’operacions. Aleshores la por m’envaeix tot el cos, el qual no em respon. Vull moure el meu braç per tancar la porta però no puc fer ni un sol moviment. El miro amb ulls de conillet atemorit i tremolant-hi li pregunto: “què vols de mi? Si us plau, no tinc res de valor a casa”.

Això fa sortir una rialla impossible de llegir sota aquella mascareta però ben sonora. Sembla que li hagués explicat un bon acudit al cirurgià lladre. Però de cop i volta em calmo, aquell somriure cec m’ha transmès tendresa i assossec. I ara els meus ulls poden veure més enllà de les meves pors. Ara veig que l’home em mostra una bossa que intenta apropar amb els seus guants color blau tot dient: Bones senyor Ignasi, soc en Gerard, el mateix noi d’ahir que li porto el menjar que estem repartint els voluntaris de l’associació de veïns i veïnes del barri, que ens hem organitzat per tal que no hagi de baixar a fer la compra en aquest dies tant complicats de confinament. Avui li porto un brou de peix i unes patates al forn amb romaní. Desitjo de tot cor que li agradin”.
 

Només escoltar aquestes paraules m’ha vingut al cap que ahir sí que vaig menjar, que el meu voluntari, en Gerard, no és cap cirurgià ni molt menys una persona malintencionada. Que estem en una situació greu però que jo estic a casa, com s’havia demanat. I a més a més em sento cuidat i protegit. De cop dues llàgrimes cauen rodolant per les meves galtes i només he pogut agafar la bossa i dir gràcies, gràcies verge de Montserrat per deixar-me un dia més gaudir de la bondat dels àngels que vesteixen roba humana.

SERGIO MONTILLA

ASSOCIACIÓ LLIBRE SOLIDARI

Registre Generalitat 46697

  • Facebook
  • Instagram
  • Twitter